Desmuntant la gran mentida: "Catalunya és més segura" (?)

El Codi Penal ja diu, en dies de presó, quant de mal fa cada delicte. Un furt: 180. Unes lesions: 180. Un robatori amb violència: 730. Una agressió sexual: 748. El tràfic de drogues: 1.095. Un homicidi: 3.650. Un assassinat: 5.475. La distància entre el fet més lleu i el més greu és de desenes de vegades. El recompte oficial la ignora sencera: hi posa un 1 a cada casella i suma.

I el que suma és, sobretot, patrimoni. El 80,7% de tots els fets són contra el patrimoni. Contra les persones, el 5,8%. Els sexuals, el 5,1%. Hi ha més danys i vandalisme en un any (48.340) que tots els delictes contra les persones (33.636) o tots els sexuals (29.939) junts. I un bloc transversal de fets sense víctima directa —danys, conduir sense carnet o begut, conducció temerària, trencaments de condemna, falsedats documentals— suma 78.262 fets l'any, el 13,4% del total. Tots pesen igual que un homicidi al número que surt als titulars.

Això té una conseqüència que val la pena mirar de cara. Com a experiment mental —hipotètic, però amb l'aritmètica comprovada—: les agressions sexuals d'un any es podrien doblar, 29.939 casos més, i el «total de delictes» encara baixaria, sempre que els furts caiguessin un 16%. Tots els delictes sexuals d'un any pesen, al recompte oficial, com el 15,75% dels furts. Un termòmetre que permet això no mesura seguretat.

No som els únics que ho diem. El Col·legi Professional de la Criminologia de la Comunitat de Madrid va advertir el setembre de 2025 que la taxa oficial es calcula «sin diferenciar la gravedad de los delitos» i que «por sí sola no explica la delincuencia real». El Regne Unit té des de fa anys un Crime Severity Score a l'estadística oficial; el Canadà, un Crime Severity Index. Allà, ponderar per gravetat ho fa l'oficina d'estadística. Aquí ho ha hagut de fer un observatori independent. Val a dir-ho amb precisió: el Govern sí que desagrega l'espai —físic i virtual—; el que no fa, mai, dins de cap d'aquests blocs, és desagregar per gravetat.

Un informe que corregeix un número oficial ha de ser més transparent que el número que corregeix. Aquí hi ha com està fet, amb les cauteles que juguen en contra de la nostra pròpia tesi.

La font són els fets penals coneguts dels Mossos d'Esquadra (dades obertes), agregats per àrea bàsica policial i per subtipus del Codi Penal. Els pesos del Delictòmetre són els dies de presó de referència de cada article del CP, seguint Sherman, Neyroud i Neyroud (2016) i el consens de Cambridge de 2020; la taula completa és pública. Declarem les ruptures de sèrie conegudes: 2010, 2015 (la reforma del CP que va reclassificar les faltes, motiu pel qual la nostra finestra comença el 2016) i 2022 (l'entrada de la llei «només sí és sí»). I hem sotmès el nostre propi índex a prova: recalculat sense ponderar i amb els pesos capats, els set primers territoris del mapa són els mateixos. El patró territorial no és un artefacte dels pesos.

Sobre el «−6,3%» hi ha una cosa que cap mitjà va explicar: el president l'ha dit dues vegades i no vol dir el mateix les dues vegades. Al Dia de les Esquadres el va presentar com el descens de delictes del primer trimestre, uns 9.000 fets menys; en roda de premsa a finals d'abril, la mateixa xifra eren els furts de gener i febrer. Reproduïm la primera versió amb dades obertes: −6,28% comptant-ho tot, −6,36% comptant només el món físic; el balanç oficial del Ministeri de l'Interior de l'Estat espanyol dona −6,0%. La nostra conclusió aguanta amb qualsevol de les definicions.

Tres cauteles honestes. Primera: els denominadors de població resident inflen les taxes de les zones molt turístiques, com Ciutat Vella o el litoral. Segona: el territori virtual —els fets sense lloc físic: frau digital, sobretot— era el 0,4% del total el 2011 i avui és el 14,5%; no surt al mapa perquè no té geografia, i això vol dir que la concentració real al carrer és més alta que la que mesurem, no menys. Part del seu creixement pot venir d'una propensió més gran a denunciar; fins i tot descomptant-ne la meitat, s'hauria multiplicat per dos des del 2016 (les dades diuen per 4,1). I dins del primer trimestre amaga signes oposats: les estafes «baixen» un 1,3% en conjunt, però les físiques pugen un 10,8% i les digitals cauen un 5,6%. Tercera, i com a prova que comptar és fràgil: al primer trimestre, l'«entrada a vivenda aliena» puja +350 fets, gairebé el mirall exacte de la caiguda de l'«ocupació» (−464); és una recodificació probable entre dos articles, i la fem servir només com a exemple de la fragilitat del recompte, mai com a «les invasions de domicili es tripliquen».

Què ens faria dir que sí, que Catalunya és més segura? Tres anys seguits de descens del mal ponderat, total i per habitant; cap categoria greu pujant de manera sostinguda; i les distàncies territorials escurçant-se. El dia que les dades diguin això, ho publicarem amb el mateix desplegament que aquesta pàgina. Mentre no ho diguin, les xifres d'aquest informe queden congelades a la data de tall que consta al peu, i qualsevol correcció es publicarà amb registre de canvis.

Aquest informe demostra una cosa i només una: ponderat per gravetat i mirat pel territori, Catalunya no és avui més segura. La percepció ciutadana d'inseguretat no és cap fantasia; les dades ponderades li donen la raó. Fins aquí arriba el què.

El perquè no el sabem, i no el direm fins que el sapiguem bé. Sobre la taula hi ha moltes causes candidates —la dotació i el desplegament policial, la pressió turística, la demografia, la reincidència, l'embut judicial, els factors socioeconòmics, entre d'altres—, i totes mereixen un estudi seriós abans que una frase. No en donarem cap ordre, cap número ni cap insinuació avui.

El compromís del Menjòmetre és aquest: cada estudi sobre les causes es pre-registrarà abans de veure'n els resultats, i es publicarà passi el que passi. La segona part d'aquesta sèrie no anirà sobre què està passant. Anirà sobre per què. I arribarà quan els números aguantin, no abans.