Ahir, les grans organitzacions de la professió periodística van publicar un manifest. Deia que sense periodisme no hi ha democràcia. Hi estem d'acord fins a l'última coma. Per això mateix plantem avui aquest contramanifest: perquè fa massa temps que el periodisme d'aquest país ha deixat de fer allò que el fa imprescindible: fiscalitzar el poder. I qui ho ha de reclamar no són ells. Ets tu.
Llegeix-lo sencer. Si al final hi estàs d'acord, adhereix-t'hi. Trigaràs un minut, i serà el minut més útil que dediquis avui a defensar els teus drets.
Qui som i què hem trobat
Som el Menjòmetre. Una eina de fiscalització que creua, cada dia, les dades públiques de contractació i subvencions de les administracions catalanes. I en aquests tres mesos hem destapat dues coses greus. Totes dues t'afecten directament, perquè es paguen amb els teus impostos.
La primera: quan mires les dades de prop, no hi ha un pam de net. Contractes adjudicats sense competència. Un sol licitador que sempre guanya. Subvencions que es repeteixen any rere any cap als mateixos noms. Entitats que cobren d'una administració i en contracten una altra. No són casos aïllats: és un patró, i fa anys que està incrustat al sistema, a la vista de tothom.
La segona és la que ens ha fet escriure això: tota aquesta informació era allà, pública, esperant que algú la mirés. I ningú no la mirava. Una eina d'intel·ligència artificial gestionada per un grapat de ciutadans lliures ha tret a la llum en tres mesos el que el quart poder, amb totes les seves redaccions i recursos, no havia tret en anys.
El vigilant cobra del vigilat
La pregunta és inevitable: com pot ser? Tenim una hipòtesi, i te la diem a tu, però sense acusar ningú del que no puguem documentar.
Hem mesurat el volum de diners públics (subvencions, contractes, publicitat institucional, assignacions pressupostàries) que reben els mitjans d'aquest país. És enorme. I quan qui ha de fiscalitzar el poder depèn econòmicament d'aquest mateix poder, és ineludible preguntar-se si aquesta dependència no condiciona la fiscalització.
No diem que cap periodista s'hagi venut. Diem que un sistema on el vigilant cobra del vigilat és un sistema que cal mirar de prop. Ho faríem amb qualsevol altre sector. No hi ha cap raó per no fer-ho amb el que t'ha d'informar a tu.
Sense periodisme, qui sap calla
Hi ha una conseqüència d'aquesta deixadesa que no es veu, però que és la més dolorosa de totes. Sense periodisme que fiscalitzi, els ciutadans que saben coses callen. Els qui veuen des de dins com es desvien els diners no surten. Tenen por. Por de la mort civil, por de quedar-se sols, por de ser esclafats per un poder que té tot el temps i tots els recursos.
I tenen raó de tenir-ne: perquè sense un mitjà i un periodisme que reculli la seva denúncia i la converteixi en notícia, en un escut, el denunciant queda nu. Exposat i sol. Per això no en surten més.
Podria ser que un dia el qui sàpiga alguna cosa siguis tu. I tens dret que, quan ho expliquis, no et deixin sol.
La llista d'adherits és la nostra prova
Hem llegit la llista dels qui es van adherir al manifest d'ahir. I, lluny de fer-nos dubtar, ens dona la raó. Entre els qui ara reclamen ser protegits hi ha noms i entitats que figuren, precisament, entre els beneficiaris d'aquest finançament públic. Persones que reclamen "fiscalitzar el poder" després d'haver-hi treballat des de dins, com a càrrec de confiança o des de la direcció de mitjans que viuen, en bona part, de diners públics. No fa ni cinc minuts que alguns eren a l'altra banda de la taula.
Aquella llista d'adherits no és cap escut: és la nostra millor prova. I és la raó per la qual et necessitem a tu.
Tres coses clares
No diem que no hi hagi extremismes (hi són, en els dos pols). Diem que aquest no és el problema. El problema no és una ideologia: és la impunitat. És l'ús clientelar dels teus diners. Reduir-ho tot a l'extrema dreta és còmode, perquè reparteix patents de cors a tota la resta perquè continuïn fent exactament el mateix. Tu no estàs indignat per una ideologia. Estàs indignat de veure com s'escolen, any rere any, els diners que pagues. I aquesta indignació no té color de partit.
No diem que el català no importi. Diem just el contrari. El manifest d'ahir fa servir la llengua com a escut i com a xantatge emocional alhora. El català i la seva cultura es debiliten pel derrotisme i per la decadència d'un sistema que confon subvencionar amb protegir, i del qual aquests mitjans formen part. Una llengua viva no necessita súbdits agraïts. Necessita ciutadans lliures i ben informats. Necessita ciutadans com tu.
No diem que el periodisme no s'hagi de protegir. Diem que cal protegir qui fiscalitza el poder de veritat. El manifest d'ahir exigia a les institucions mecanismes contra l'assetjament digital. Molt bé. Nosaltres exigim una altra cosa, i més urgent: que es protegeixi tothom que fiscalitza el poder assumint un risc personal i professional real. Sigui periodista o no.
Per què som anònims
Et preguntaràs per què el Menjòmetre és anònim. És anònim per la mateixa raó que té el denunciant: per protecció. Per ser completament lliures i independents, immunes als intents de provocar-nos la mort civil. Demanar a l'Estat que et protegeixi sense assumir cap risc propi no és valentia: és demanar que algú altre faci la feina bruta.
No escrivim això perquè ens sentim al·ludits quan ahir es parlava d'"eines de l'extrema dreta". Ho escrivim com el que som: un moviment que creu en la regeneració democràtica i que considera aquell manifest, sincerament, un insult a la nostra intel·ligència.
El que volem
El periodisme lliure és la millor eina que té una democràcia. Cert. Per això ens fa tanta ràbia veure'l demanar protecció en comptes de fer la seva feina: la de defensar-te a tu i fiscalitzar el poder. El periodisme és el quart poder que ha de contrarestar els altres tres, no un aliat de circumstàncies dèbil i necessitat de protecció.
Volem periodistes valents. Mitjans que no depenguin de qui han de vigilar. Redaccions que tornin a tenir por de la pàgina en blanc i no del telèfon que pot deixar de sonar amb la pròxima subvenció. I als pocs professionals que ahir es van negar a adherir-s'hi, els diem que sabem que costa dir que no quan tots diuen que sí.
Però mentre el periodisme no torni a la seva responsabilitat, l'única veu que pot exigir-ho ets tu.
Si vols un periodisme valent en lloc d'un periodisme protegit, si vols uns periodistes exigents amb el poder, si vols uns mitjans que el fiscalitzin: adhereix-t'hi. No és per nosaltres. Et demanem que exigeixis, amb nosaltres, que el quart poder torni a fer la seva feina.
Menys plorar i més fer la feina.